COLABORADORES
Silvio Falcón
Així, al marge de desconegudes, són força interessants (potser té un sistema de partits reduït en el nombre de partits, però les combinacions donen joc). Només el cas d'Aragó podria sobreviure a un binomi semblant de desconeixença exterior i interés real.
El Parlament de Galícia té 75 seients (l'Estatut de 1981 marca la xifra entre 60 i 80 diputats), ocupats per 75 diputats (24 de la circumscripció de A Corunya, 15 de Lugo, 14 de Ourense i 22 de Pontevedra). Actualmente el Partit Popular de Galícia-PP té 37 escons, el Partit dels Socialistes de Galícia-PSOE en té 25 i el Bloque Nacionalista Galego en té 13. Hi ha un govern en coalició entre el PSOE i el BNG presidit per Emilio Pérez Touriño,(PSdeG) amb Anxo Quintana (BNG) com a vicepresident.
La situació política actual ve marcada per alguns fets rellevants. El primer fet ha de ser la renovació de la classe política gallega, que troba el seu exemple més excel·lent en la successió de Fraga per Alberto Núñez Feijoo com a president del PPdeG. Aquest fet ve donat de la pèrdua per part del PP de la majoria absoluta que necessitava per evitar un pacte de govern entre socialistes i nacionalistes.
El segon fet és el canvi ideològic patent en el panorama polític, que sembla condemnat a canviar de manera perenne. El primer a girar cap a una cara més galleguista va ser el PSdeG, que va oblidar-se de les velles aventures en coalicions amb els Verds i Esquerda de Galicia (extinta escissió de IU, liderada per Anxo Guerreiro) on el cap de llista (ex-ministre de González, hispanoparlant i avui alcalde de Vigo) Abel Caballero no va passar d'aconseguir 13 escons per la coalició (1993). Per tant, encara que a dia d'avui la cara galleguista de Touriño hagi estat denostada pel seu poc domini de la llengua gallega i pel seu servilisme envers Zapatero, el PSdeG va començar a diferenciar-se de la seva mà.
El PPdG es troba en procés de canvi. Envers els vells cacics que arrassaven amb majories absolutes el rural apareixen nous càrrecs importants al PP (provinents de les ciutats) que comencen a fer pressió i a demanar un altre tracte envers la situació lingüística a Galícia (tot imitant el moviment "Ciudadano" sorgit a Catalunya). Per tant, les pressions dels sectors populars més propers a plataformes com Galicia Bilingüe xoquen frontalment amb la política portada a terme pels governs de Fraga durant dècades. Així, Núñez Feijoo es veu com un líder que camina entre dos móns irreconciliables i que, en un termini no molt gran, podria acabar amb escissions poc sonades però quantioses (d'un bàndol o un altre, tot depenent dels èxits/fracassos de Núñez Feijoo (per tant, depenent del panorama polític).
El BNG té Anxo Quintana. El dofí de Beiras que va canviar el partit. La imatge del BNG al rural, la imatge del BNG proper, que arriba a la gent. Però també la imatge de la pèrdua de discurs dels nacionalistes, que els fa perdre vots a les ciutats. Mica en mica, en Quintana ha volgut mostrar més la capacitat de governar del seu equip que no pas un gran discurs o unes grans promeses. Ha presentat el BNG com a eina, per tant li ha tret el suc ideològic que encara donava motius als rivals polítics per parlar d'ells com a "roxos comunistas" i espantaven el vot rural. Un vot rural que ara els és favorable. El PSdeG és percebut com a llunyà (com a PSOE, així s'expliquen els bons resultats de les generals) al rural i és aquí on Quintana, amb el seu lideratge, està fent mal els rivals polítics (presentant-se com a alternativa al PP) però també difuminant el discurs polític d'esquerres del BNG.
Tots aquests canvis ens presenten un panorama polític on només podem preveure uns quants fets. El PPdeG sofrirà una baixada petita (3 o 4 escons com a molt), fruit de la pèrdua de força de líder i de les pressions dels diferents grups en torn a la qüestió lingüística. El PSdeG es mantindrà, o potser baixarà una mica pels efectes "crisi" que afecten el govern Zapatero. El BNG aspira a millorar el seu millor resultat (18 diputats, cinc més) aprofitant-se del creixent vot rural ("Votem Quintana") i de la gestió al govern; potser no pujarà més de 3-4 escons pel fet de que el repartiment d'escons per circumscripció no afavoreix que aquest partit s'emporti els darrers escons de cada circumscripció (així com l'efecte del vot emigrant que afavorirà el PSdeG sense cap mena de dubte, seguit de prop pel PP).
L'altra força política outsider és força més interessant. Terra Galega és una força política que parla de si mateixa com de centre i nacionalista. Critica al BNG, al PP i al PSdeG i, a diferència d'altres opcions polítiques que, autodenominant-se així es nutrien d'importants elements de partits de molt diferent ideologia (com ara el "Partido Galeguista" de Manoel Soto, ex-alcalde de Vigo amb el PSOE i que va fer cartells en castellà a les eleccions de A Corunya) té una militància política estable i diferenciada, encara que bassada en l'èxit municipal (amb el principal bastió a Narón, on el seu líder, Xoán Gato, és alcalde). El problema que tindrà Terra Galega (que aspira a entrar al Parlament, amb 2-3 escons) són els seus vells problemes interns, fruit de la rivalitat sorgida entre Pablo Padín, ex-president de TeGa i Xoán Gato, coordenador xeral de TeGa que van desembocar en la efectiva separació de la formació nacionalista en dos branques que encara comparteixen nom. Tot i així la junta electoral i els jutjats ja han declarat com a legítim el partit de Gato, que aplega la part més galleguista i rural de TeGa.
En conclusió, els trets partits del Parlament aspiren a ocupar el govern i els partits extraparlamentaris disposen les seves forces per a fragmentar el sistema polític i posar els pactes a l'ordre del dia. Tot i això, les possibilitats de pacte no s'acaben aquí: s'imaginen a TeGa recolzant el PPdeG? Al BNG governant a un govern presidit per Núñez Feijoo? Aquestes possibilitats no seran bajenades depenent del que decideixin els que voten: els gallecs.
|
Moitas veces confundimos conceptos. A influencia que exercen os poderes públicos e a meirande parte dos medios de comunicación sobre a concepción dos galegos no exterior é moito maior do que moitas veces nos paramos á pensar. Cando pronuncia alguén as palabras "emigrante", "emigrar" ou "Galiza exterior" o imaxinario colectivo dos residentes no país tende á recordar tan só dous aspectos (negativos): o fraude que representan as eleccións nas que participan os inscritos no CERA e, por outro lado, as imaxes en blanco e negro de xente antes de embarcar na aventura de marchar da terra nai. |
Dos procesos democráticos no exterior teño pouco que dicir; apoio a mellora da calidade do voto no exterior, mais penso que, moitas veces, hai un déficit de información por culpa dos propios políticos e do pouco vencellamento con Galiza con algúns dos netos de galegos que aínda conservan dereito a voto. Mais iso, por moito que se teorice, son cuestións políticas. A onde quero chegar eu é ao outro tema; á iconografía (aínda perdurable) sobre a Galiza exterior.
Todos coñecemos a foto que Manuel Ferrol lle fixo a Manuel Ángel Calo Marcote (coñecido como O Jurjo) no porto da Coruña, mentres vía como despedían del a súa nai e mais dúas irmás (que ían camiño de Bos Aires). Ao seu lado, tiña abrazado a el ao seu fillo Xoán, de 6 anos, que está á chorar coa mesma intensidade que O Jurjo. Dende o punto de vista fotográfico, a foto é ben representativa da realidade do momento; dunha emigración forzada polas circunstancias, polas dificultades pra saír adiante. Chegados ata aquí, non habería ningún tipo de problema.
As consecuencias desta imaxe (e de todo o que comporta, evidentemente), a día de hoxe, son devastadoras (aínda sabéndome eu un devoto da arte fotográfica e máis desta fotografía en concreto). Son devastadoras, repito, porque á xente de Galiza xa non se lle ocorre pensar nos emigrantes como alguén que vive noutro sitio, conservando a súa identidade e espallándoa polo mundo, senón que os consideran simplemente como un residuo histórico de tempos peores. É por iso que compre espallar a idea de diáspora.
A diáspora, sería, esa xente galega, de orixe, devoción ou nacemento que, estando espallada por todo o mundo, transmite esa mensaxe, esas raíces, ese amor, esa morriña e tantas outras cousas e sentimentos aos que alí o rodean. Galiza, por tanto, vive alí onde vive un galego. Había quen decía que, en Barcelona, onde eu resido, podíase vivir única e exclusivamente en galego. E, a verdade, eu non llo nego, mais eu non optarei por esa opción. Sempre emocionan eses ollos extrañados dalgún catalán que che pregunta pola túa condición, polo teu país; polo teu. ¿Se naciches en Esplugues de Llobregat como vas ser galego?¿Falas galego na casa?¿Existe unha ortografía, sintaxe e diccionario en galego?¿Cómo que fas radio en galego en Barcelona?. E de feito, contarlles todo isto é contarlle unha historia de vida; un proceso decisorio, vital (onde tamén está o momento de marchar da terra , mais non o é todo) e, sobre todo, consciente da identidade persoal con respecto ao colectivo.
En conclusión, emigrantes son aqueles que marcharon e só gardan sentimentos negativos no seu interior, moitas veces movidos pola morriña, pero que nunca se adaptaron ao paso dos anos. A diáspora somos aqueles que, aínda que tivemos que marchar, construimos Galiza ali onde vamos; sen caer na construcción de ghetos, mesturándonos e enriquecéndonos do que vemos alén das nosas fronteiras. Desta forma, temos a difícil misión pedagóxica de facerlles saber a cataláns, arxentinos, españois, franceses etc que somos galegos. Mais, desafortunadamente, tamén llo temos que explicar á meirande parte dos galegos.
Silvio Falcón
www.silviofalcon.glz.cc
|
|
